A simple vista pot semblar un huracà tropical, amb un ull ben definit i bandes de núvols girant al seu voltant, però els medicanes tenen característiques i mecanismes de formació propis del Mediterrani.

De tant en tant, les imatges de satèl·lit del Mediterrani mostren una estructura que sembla gairebé fora de lloc: una profunda borrasca amb una forma pràcticament circular, bandes de núvols en espiral i, en els casos més desenvolupats, una zona relativament lliure de núvols al centre que recorda clarament l’ull d’un huracà.

Aquest fenomen és conegut popularment com a medicane, un terme format a partir de les paraules angleses Mediterranean i hurricane. També es parla de cicló mediterrani de característiques tropicals.

No es tracta simplement d’un huracà que apareix al Mediterrani, però tampoc d’una borrasca convencional. És un fenomen a mig camí entre diferents tipus de ciclons i que pot adquirir una estructura extraordinàriament semblant a la d’un cicló tropical.

Durant anys, fins i tot dins de la comunitat científica, no hi ha hagut una única definició acceptada de què havia de complir exactament una borrasca per poder ser considerada medicane. Un treball publicat el 2025 al Bulletin of the American Meteorological Society va proposar una definició basada en característiques observables amb l’objectiu d’unificar criteris.

Què és exactament un medicane?

Segons aquesta proposta científica, un medicane és un cicló de mesoescala que es desenvolupa sobre el mar Mediterrani i presenta característiques similars a les dels ciclons tropicals.

Entre aquestes característiques hi ha un nucli càlid que s’estén cap a nivells alts de la troposfera, una circulació de vent relativament simètrica al voltant del centre i, sovint, una estructura de bandes de núvols en espiral.

En alguns casos també pot aparèixer una mena d’ull al centre de la tempesta, amb menys vent i menys nuvolositat que al seu voltant.

La semblança visual amb un huracà pot arribar a ser espectacular, especialment vista des de l’espai. Però això no significa que tots els ciclons mediterranis amb forma circular siguin medicanes. Per considerar-los com a tals cal analitzar també la seva estructura atmosfèrica.

Com es forma?

El procés de formació d’un medicane és especialment interessant perquè combina mecanismes propis de les borrasques de latituds mitjanes amb processos que també intervenen en els ciclons tropicals.

Molts episodis comencen amb una zona de baixes pressions associada a aire fred en altura. El fort contrast entre aquest aire fred i les aigües relativament càlides del Mediterrani afavoreix una atmosfera molt inestable.

L’evaporació del mar aporta vapor d’aigua a les capes baixes. Aquest aire càlid i humit ascendeix, es refreda i condensa, generant núvols convectius i tempestes.

Durant la condensació s’allibera calor latent. Si les tempestes aconsegueixen organitzar-se al voltant del centre de baixes pressions, aquesta energia pot contribuir a intensificar encara més la circulació.

Les interaccions entre mar i atmosfera passen així a tenir cada vegada més importància. En determinades situacions el cicló pot anar perdent part de les característiques típiques d’una borrasca extratropical i desenvolupar una estructura més simètrica i un nucli progressivament més càlid.

No existeix, per tant, una recepta única. La investigació actual apunta que els medicanes poden arribar a una estructura similar mitjançant combinacions diferents de processos atmosfèrics. Aquesta és precisament una de les raons per les quals ha estat tan difícil establir-ne una definició universal.

El Mediterrani no necessita arribar als 26,5 °C

Aquí hi ha una diferència important respecte dels huracans tropicals.

Sovint s’explica que els ciclons tropicals necessiten una temperatura superficial del mar d’aproximadament 26,5 °C o superior per desenvolupar-se. En el cas dels medicanes, aquesta xifra no és un requisit absolut.

La presència d’aire especialment fred en altura pot generar un contrast tèrmic molt important fins i tot amb temperatures del mar inferiors a les habitualment associades als ciclons tropicals.

ESA destaca precisament que els medicanes poden desenvolupar-se sobre aigües més fredes que els huracans convencionals.

Per tant, no n’hi ha prou amb mirar la temperatura del Mediterrani. L’estat de tota la columna atmosfèrica, la humitat, la inestabilitat, el vent i l’organització de la convecció són determinants.

Medicane i huracà: s’assemblen, però no són exactament el mateix

Un huracà és un cicló tropical que obté bona part de la seva energia de la calor i la humitat procedents d’un oceà càlid. Presenta un nucli càlid, una circulació molt organitzada i pot assolir dimensions enormes.

L’Organització Meteorològica Mundial explica que els ciclons tropicals acostumen a tenir uns 200 a 500 quilòmetres de diàmetre, tot i que alguns poden superar àmpliament aquesta mida.

Els medicanes solen ser sistemes molt més compactes. A més, el seu origen acostuma a estar més relacionat inicialment amb dinàmiques pròpies de les latituds mitjanes.

La diferència, però, es pot anar reduint durant l’evolució de la tempesta. Si les interaccions entre el mar i l’atmosfera guanyen protagonisme, el sistema pot adquirir cada vegada més característiques pròpies d’un cicló tropical.

És per això que parlar simplement d’«huracà mediterrani» és útil per entendre visualment el fenomen, però meteorològicament és una simplificació.

Quan són més habituals?

Els medicanes són fenòmens poc freqüents.

Una climatologia citada en investigacions recents estima aproximadament entre un i tres episodis anuals, tot i que la xifra varia segons els criteris utilitzats per identificar-los.

La seva activitat presenta una clara estacionalitat. Són especialment habituals durant la tardor i l’inici de l’hivern, mentre que durant l’estiu són molt menys freqüents.

Això pot semblar contradictori: a finals d’estiu el Mediterrani és especialment calent. Però durant la tardor és més probable que comencin a arribar bosses d’aire fred en altura, un ingredient molt important per crear la inestabilitat necessària.

Entre les àrees favorables a la seva formació hi ha sectors del Mediterrani occidental i, especialment, l’entorn comprès entre el mar Jònic i la costa del nord d’Àfrica.

Quins efectes poden provocar?

La mida reduïda d’un medicane no implica necessàriament que els seus efectes siguin petits.

Un sistema ben organitzat pot generar vents molt forts, pluges torrencials i un temporal marítim important. En zones costaneres, l’onatge, el vent i l’augment local del nivell del mar poden sumar-se i provocar inundacions.

Les precipitacions persistents poden convertir-se, de fet, en una de les amenaces principals. Si el cicló avança lentament o les bandes de precipitació afecten repetidament una mateixa zona, les acumulacions poden disparar-se.

Entre els principals riscos associats hi trobem:

• pluges molt intenses i persistents;
• inundacions sobtades;
• ratxes de vent molt fortes;
• onatge i temporal marítim;
• afectacions en infraestructures, ports i xarxes elèctriques;
• esllavissades en zones de relleu.

Ianos, un dels casos més espectaculars

Un dels exemples més estudiats és el medicane Ianos, que es va desenvolupar el setembre de 2020 i va afectar especialment Grècia.

Les imatges de satèl·lit van mostrar una estructura impressionant, amb una circulació gairebé simètrica i un ull clarament identificable mentre el sistema travessava el mar Jònic.

Les observacions analitzades posteriorment van registrar vents sostinguts d’un minut de fins a 44 m/s —uns 158 km/h— i ratxes de fins a 54 m/s, prop dels 194 km/h, a l’illa grega de Cefalònia. Un estudi dedicat a l’episodi va considerar Ianos el medicane més intens registrat fins aleshores.

El cas és especialment interessant perquè mostra fins a quin punt un cicló mediterrani pot arribar a desenvolupar una estructura i una intensitat pròximes a les d’un huracà.

En podem tenir a prop de Catalunya?

El Mediterrani occidental també és una regió on es poden desenvolupar ciclons amb característiques tropicals, de manera que meteorològicament la possibilitat existeix.

Ara bé, l’impacte directe d’un medicane completament desenvolupat sobre Catalunya és poc habitual.

El més freqüent al nostre territori són altres tipus de depressions mediterrànies, DANAs, borrasques o sistemes convectius que, tot i poder provocar aiguats molt importants, no són necessàriament medicanes.

És important remarcar aquesta diferència. Una borrasca profunda sobre el Mediterrani o una tempesta amb una estructura circular no s’hauria d’etiquetar automàticament com a medicane.

Cal analitzar l’evolució del nucli tèrmic, la simetria de la circulació, els vents i l’estructura observada pels satèl·lits i models meteorològics.

El canvi climàtic farà augmentar els medicanes?

És probablement una de les preguntes més interessants i, també, una de les que requereixen més matisos.

Un Mediterrani més calent pot proporcionar més energia i vapor d’aigua a determinades tempestes. Això, però, no significa necessàriament que hi hagi més medicanes.

Diverses simulacions climàtiques apunten precisament cap a un escenari en què la seva freqüència podria disminuir, mentre augmentaria la proporció o intensitat dels episodis més forts. El resultat encara presenta incerteses importants i depèn dels models i de la manera com representen les interaccions entre l’oceà i l’atmosfera.

Per tant, la conclusió correcta no és «el canvi climàtic provocarà més medicanes», sinó una de més complexa: podrien ser menys freqüents, però alguns dels que es formin podrien trobar un entorn més favorable per assolir intensitats elevades.

Un fenomen excepcional del Mediterrani

Els medicanes són un dels exemples més espectaculars de la complexitat de l’atmosfera mediterrània.

Poden començar com una borrasca associada a aire fred en altura i acabar mostrant una estructura sorprenentment semblant a la d’un cicló tropical, amb un nucli càlid, bandes de precipitació en espiral i fins i tot un ull ben definit.

La seva extensió acostuma a ser molt inferior a la dels grans huracans atlàntics, però això no impedeix que puguin provocar fenòmens meteorològics severs en zones costaneres densament poblades.

I, sobretot, recorden una cosa important: no tot el que sembla un huracà és un huracà, però tampoc cal ser un gran cicló tropical per provocar un episodi meteorològic potencialment molt advers.